La tercera edició del Festival Internacional de Cinema d’Autor va concloure ahir amb un èxit notable d’assistència i un bon reguitzell de bones pel·lícules que van agradar tant el públic com a la crítica.
El Premi de la Crítica al Nou Talent, que enguany era la primera vegada que es concedia, va ser per la pel·lícula Arraianos, d’Eloy Enciso, mentre que el Premi del Públic, obtingut a través de les votacions dels propis espectadors, ha estat per la producció català Otel·lo, de Hammudi Al-Rahmoun Font. Les altres pel·lícules preferides pels espectadors han estat: ‘Laurence Anyways’, de Xavier Dolan i ‘Frances Ha’, de Noah Baumbach.
Los Ilusos, de Jonás Trueba
Los Ilusos es la segona pel·lícula del director Jonás Trueba. Després de Todas las canciones hablan de mí, el jove director torna a rodar per ensenyar-nos una pel·lícula – o, més ben dit, un experiment – sobre què és el cinema, en totes les seves dimensions i no només el producte final que acostuma a veure l’espectador. No és estrany que, sota aquesta lògica, hagi volgut mostrar la pel·lícula fora dels circuits de distribució convencional per tal de controlar la seva pròpia obra, per a que el producte arribi fidedigne a l’espectador i així el cine no acabi sent una cosa llunyana als plantejaments inicials, sinó que es mantingui intacte el caràcter genuí de la peça. Sense intermediaris entre l’autor, l’obra i el públic.
Bo i així, esperava molt més d’una pel·lícula que prometia parlar-nos de l’amor, la vida i el cine i acaba sent tan autobiogràfica i auto-referencial que no cobra vida pròpia, sinó que es manté subjugada als designis del director, que no desapareix mai de l’obra i l’intueixes darrere de forma tan sobre-protectora amb la seva creació, que acaba fent un flac favor tant a la seva pel·lícula com al cine en general: l’artista no hauria de ser mai més important que la seva obra.
Los ilusos neix amb una contradicció reveladora, per una banda és producte d’algú que coneix en profunditat el llenguatge cinematogràfic, que l’ha mamat des de petit i que té les seves pròpies teories i pressupòsits sobre aquest art, però per l’altra, acaba sent un vídeo gairebé amateur, d’aficionat, converses amb amics que no transcendeixen ni van més enllà d’ells mateixos i el seu món bombolla. Un producte que segurament haurien d’haver visionat entre ells mateixos, però no exposar-la al públic, ja que en cap cas va dirigit ni a la gent ni a l’art del cinema, sinó que resulta força endogàmica.
Somewhere, de Sofia Coppola, també parla d’una realitat molt particular i distant de la majoria dels mortals. Però quan parla de l’exitosa vida d’un actor de Hollywood, també acaba parlant de sentiments i emocions universals, de la melancolia o el buit existencial… Està plena d’una humanitat que els il·lusos, submergits en la seva bombolla, són incapaços de tocar o palpar.
Tampoc és una pel·lícula dolenta o banal. S’intueix valentia, no sucumbeix a la cultura veloç i ociosa dominant, és capaç de parar en el detall, en la cançó, de mirar el passat i a les cintes VHS que ja mai tornaran. És lenta, reflexiva i fa bé de ser-ho. En aquest sentit és revolucionària i anti-tendència de forma profunda i sincera, sense pretendre ser-ho, des de la humilitat i llibertat d’aquell que fa que fa el que vol fer. Alterna bones reflexions i és interessant, però li manca transcendència i humanitat.
Esperem que sigui un anècdota en la trajectòria artística del director de Todas las canciones hablan de mí, fruit d’un moment estrany, ambigu o molt personal, i que el temps i les venidores produccions li donin la seva veritable dimensió.
